Diuen que la salut i la llibertat són dos virtuts de gran valua, que només sabem apreciar-les quan no les tenim. Hui parlarem de metges, eixe gran amic que tenim quan la salut fluixeja. Perquè a Paterna, quan es tractava d'una malaltia comuna, com podia ser un refredat, era un atent D. Valentín qui a la seua consulta t'auscultava, tot i arrugant el nas, mentre amb la seua peculiar veu nasal característica, diagnosticava la malaltia que un tenia, alhora que el proveïa de tot tipus de medicaments per a fer-li front. Però si es tractava d'alguna malaltia més seriosa, era quant D. Valentín expedia el volant corresponent per a acudir al metge especialista, al centre d'especialitats que en aquells moments era el que hi ha al carrer Alboraia, de València. No sé jo per què, però totes estes visites eren de vesprada. A partir de les tres començava a passar visita el metge, per la qual cosa s'havia d'estar allí una estona abans. Per això mateix, el ritual, sempre era el mateix: Eixe dia es dinava abans. Després d'eixir de l'escola, en lloc d'anar a jugar amb els amiguets fins a l'hora de dinar, a la una del migdia un ja estava amb la cullera a la mà, per a així agafar el trenet de les dos que ens portaria fins a l'estació del pont de fusta on, només travessar el carrer, s'arribava al imponent edifici d'especialitats. La pujada a la planta corresponent amb un ascensor en el que cabien set o huit persones, inclós el zelador que s'encarregava de polsar la planta a la que cadascun dels ocupants anava, l'espera, mentre ma mare feia amistat amb la senyora que havia pres cadira al seu costat, la visita del metge pròpiament dita, on s'havia d'obrir la boca i traure la llengua i dir aahh, o mirar a la paret d'enfront, i dir, o a voltes endevinar, quina lletra era la que hi havia escrita, el diagnòstic metge i la propera cita per a l'any següent, tot i emportant-se com a regal el pal de fusta amb el qual el metge ens ha auscultat la gola, era el ritu mèdic a seguir. Una volta ja en el carrer, era costum aprofitar que estàvem a València, per a dur a terme quefers diversos: mirar alguna manteleria que feia falta, o alguna peça de roba, o algun parell de sabates... Per a això, es travessava l'antic llit del riu Túria a través de la passarel·la que encara existeix, fins arribar als peus de les torres de Serrans. La primera parada, obligatòria, era la casa dels caramels on, com a premi pel comportament -o per a que callara- sempre em compraven una coseta o altra. El carrer Navellos desembocava a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats on la segona parada obligatòria era la seua Basílica des d'on, després d'una estona d'oració, continuàvem camí pels carrerons del centre de València, buscant uns pantalons o un jersei a alguna parada de la plaça redona, o alguna escudella pels voltants del mercat central o algun retall de la Huerta Valenciana per a fer alguna cortina o alguna passamaneria. Després de recórrer aquells carrerons, el destí final era recarregar forces a la xocolateria Santa Catalina, on feia uns cent anys, la infanta Isabel va degustar aquella tasseta de xocolata que nosaltres en aquell moment berenàvem. Una volta acabat, i ja quasi de nit, era el moment de desfer el camí i tornar a Paterna, amb el cansament de tota la vesprada caminant pels carrers de València. I amb el traqueteig d'aquell trenet verd amb jardinera que feia parada a l'estació de Paterna i que continuava camí cap a Llíria, concloïa aquella excursió vespertina, mentre, amb cura, baixàvem els dos escalons de fusta del trenet, que ens tornaven a la realitat del nostre poble.
