Pipper

Els qui em coneixen, saben que no sóc persona amant de tindre animals de companyia. Preferisc més la companyia de les persones, que la dels animals. No és que em parega mal que existisquen i que el personal es desvisca cadascun pel seu, però sí que em pareix un contrasentit que en seixanta metres quadrats convisquen un matrimoni, dos fills, la sogra, dos gossos, una gateta, un periquito i una tortugueta en una llauna de sardines com si de l'arca de Noé es tractara. Pense que per a tindre qualsevol animal, s'ha de tindre amb condicions dignes i sobretot amb totes les conseqüències. Però sí que és veritat que, d'un temps cap ací, varies persones molt arrimades a mi han anat adquirint un animalet de companyia que ha fet que els haja canviat la vida. I m'he quedat gratament sorprés amb alguna reacció d'eixos animalets, als que només els ha faltat tindre la facultat de parlar, començant per la recepció que et solen fer en arribar a la casa com si fores un capitá general, abraçant-te una cama, o alçant una extremitat, o fent un lladrit de benvinguda. No conec fidelitat més gran que la que un animal de companyia pot tindre cap a les persones, sobretot quan qui cuida a dit animalet el tracta amb la dignitat que es mereix. Ni conec companyia més grata que la que un animalet d'estos pot fer a les persones, especialment a les que viuen soles que, moltes voltes fa que el tracten com si fóra una persona més. A voltes, veient el món des del punt de mira dels humans, vem els animals de companyia com si es tractaren d'una cosa, o d'una propietat nostra als que respectem però dels quals ens encarinyem amb una tendresa, moltes voltes inusitada, que va creixent a poc a poc i que ens ha fet calfar-los el menjar al microones, o portar-los al veterinari, com si d'un xiquet menut es tractara. De vegades em pregunte que què és el que realment pensaran de nosaltres els humans, davant de les reaccions que cap a ells tenim, si pogueren expressar-se de manera que els poguerem entendre i intercomunicar-nos amb ells. Supose que la majoria de les voltes, la seua expressió seria d'agraïment, encara que ells, a la seua manera, manifesten eixe agraïment amb la seua companyia i la seua leialtat. Per això, quan un animalet de companyia deixa d'estar entre nosaltres, el seu buit es nota quasi tant com si d'una persona es tractara. Cóm serà el seu cel? Plé d'ossos per a rosegar? Ample per a poder correr en total llibertat? No ho sabrem mai. Però estic ben segut que serà animal de companyia d'un amo que, en esta vida haurà estimat els animals com si foren un braç o una cama seua.