Dolores O'Riordan

Una volta mes, els mitjans de comunicació ens fan ressó d'una luctuosa notícia, que ha incendiat, quasi immediatament, les xarxes socials: Es tracta de la trista desaparició de la famosa cantant irlandesa, Dolores O'Riordan, la més que coneguda vocalista dels Cranberries. Era pels anys noranta quan un jove grup irlandés de música rock apareixia al panorama musical mundial amb una veu molt particular de cabells curts flamejants i mirada fosca, quasi agresiva, ressaltada per eixe fons d'ulls que la caracteritzava. Des de la cançó que els va donar a conèixer, Zombie, on es denunciava la situació a Irlanda del Nord i els enfrontaments armats entre catòlics i protestants durant dècades, a la tendresa de Ode to my family,  en homenatge a les víctimes de la guerra de l'antiga Iugoslàvia que en aquells anys es desagnava en una cruel guerra civil a la zona dels Balcans, o el bucolisme de Dreams, de When you're gone, Free to decide, Promises, Animal instict o Just my imagination, les seues cançons, que beuen directament del folk tradicional irlandés, a l'igual que la majoria dels músics d'esta nacionalitat i que s'han donat a conèixer a tot el món, en este cas els Cranberries han sabut transmetre eixa essència folk en un rock alternatiu, post grunge o rock celta, que ens ha marcat a tota una generació, en la qual m'incloc. Als anys noranta, jo era un jove estudiant de Dret que, en les nits dels caps de setmana eixia amb els amics, bé de la facultat o bé de Paterna. I rar era el pub on, en un moment determinat de la nit, no s'escoltava una cançò dels Cranberries, en el moment en què un sostenia amb la ma un cubata i seguia amb la mirada a una companya de la facultat, o feia l'imposible per a parlar amb aquella xicona de la que un havia estat tota la vida enamorat i mal había tengut el valor de demostrar-li els seus sentiments. Eren aquells temps en els que el major mal de cap d'un era preparar un examen de Dret Processal o de Dret Penal, convocat per a un setze de juny o quedar amb els amics en el bar de la plaça del Poble de Paterna, aleshores anomenat San Pedro, regentat per aquell barman anomenat Samuel Henares, amic de Manolo el del Bombo, i que va saber elevar a espectacle la truïta gegant de creïlla fregida, que el va fer famós en molts municipis del nostre territori. La vida de Dolores O'Riordan, ha segut la d'aquella persona que, nascuda dins d'una cultura agrícola irlandesa, des de ben menuda va descobrir que la seua passió era la música. Conscient del seu potencial vocal, i amb una tesitura vocal mezzosoprano amb la qual sabia jugar molt bé, com queda ben palés a les seues cançons, ja d'adolescent ja cantava al cor de la esglèssia a la qual assistia de forma regular. I fou amb els Cranberries on va dessenrotllar la seua passió per la música. Ens va deixar el passat 15 de gener, de sobte, quan estava a Londres preparant una gravació, tot i deixant òrfena una part de la banda sonora de la meua juventut.

Fotografia: https://es.m.wikipedia.org/wiki/Dolores_O%27Riordan#/media/Archivo%3AThe_Cranberries_en_Barcelona_13.jpg

Escrits

He entrat a un water públic per a fer certes necessitats fisiològiques que, dita siga la veritat, tots fem. I, en tancar la porta d'eixe habitacle, descubrisc, una volta més, cóm, a la fulla interior de la porta conforme es tanca hi apareix al llarg de tota d'extensió de la porta una sèrie de garabatos escrits per diferents mans, que la emborronen i li donen un aire de brutícia i sucietat que fan que per obrir eixa porta, un haja de tocar el pom amb la punteta dels dits, amb molta cura i que en acabant un acabe rentant-se-les amb abundant aigua i sabó, per a no contagiar-se amb els més que probables microbis i paràsits que de segur presupossem que niuaran en eixe racó. El servici en si, està net, però la impressió que dóna la porta tota ratllada per mans diverses, fa que un tinga un cert prejudici al entrar per a utilitzar-lo. Tenim el mal costum d'embrutar les parets o les portes d'aquells llocs on hem d'estar una estona més o menys llarga, sense fer ninguna cosa en particular, com pot ser un wc, un ascensor, un pupitre o qualsevol altre lloc que, no sent molt gran, necessàriament ha de ser públic. Perquè, quí gossaria ratllar les parets de sa casa o de l'ascensor de la finca on un viu? Realment, és vergonyós, una falta de respecte i d'educació de cara cap als demés, que vulnera un principi tan elemental com el que diu que allò que no vulgues per a tu, no ho vulgues per als demés. De fet hi ha refranys que critiquen esta mala conducta, com el que diu que "La pared y la muralla es el papel del canalla". Però, una volta un es troba entre quatre parets i cara a una porta tota plena de escrits, no pot evitar un, llegir allò que allí hi ha escrit. S'ha de reconèixer el tarannà creatiu que més d'un tenen ocult i que el deixen desenvolupar lliurement, en els moments en els que no hi ha ningú mirant. Hi ha diferents tipus d'escrits. Hi ha el cràssic graffiti que es dibuixa, hi ha la bandera subversiva o anticonstitucional, o l'esvàstica clàsica, que la única cosa que pretenen és provocar a aquell que llig allò.  O la frase escatològica de torn, que no reproduïm ací per no molestar al personal. O la frase en contra del govern, del poder o de l'statu quo establit. O la frase filosòfica que ens fa reflexionar durant uns instants sobre el que estem llegint. O algun que altre improperi o alguna paraula malsonant que preten escandalitzar a qui la llisca. O alguna declaració d'amor dolçament escrita. O alguna frase de desamor i de despit, plena d'agror i de dolor. Tot l'univers cap en un pam quadrat de porta, o de paret i que algú ha decidit blasmar a la paret. I que, encara que diga una conducta totalment rebutjable, no ens impedix, en un moment concret i determinat, passar una bona estona.

Vint-i-cinc aniversari

Carlos Gardel, fa ya cent anys, cantava aquell tango tan famós que deia "Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien. Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada, que febril la mirada..." Quan jo era menut, alguna volta, sonava esta cançó i, quan escoltava allò dels vint anys, no acabava d'entendre allò que volia dir exactament la seua lletra. Ara, quan la meua edat duplica els anys als que fa referència esta cançò, és quan comence a entendre el que vol dir allò de que passen els anys sense adonar-se'n un del temps que realment ha passat. I és quan un veu que han transcorregut vint anys com si haguera transcorregut un dia. I a voltes transcorren dies que parèixen vint anys. Vint anys no són res. Però vint-i cinc anys en són molts. Vint anys són cinc olimpiades, quatre lustres o dos decades. Però vint-i-cinc anys és el transcòrrer de tota una generació. Esta setmana passada, vaig asistir a unes noces d'argent molt entranyables, en este cas, de la banda de la meua família cognatícia: concretament els meus cunyats cumplien vint-i-cinc anys de casats. Vint-i-cinc projectes, vint-i-vinc somriures, vint-i-cinc paraules, vint-i-cinc cartes, vint-i-cinc roses, vint-i-cinc sentiments, vint-i-cinc... I mentre estava al dinar familiar que després de la cerimònia es va celebrar per a commemorar tan important efemèrides, entre plat i plat, recordava els bons i els no tan bons, moments viscuts en la seua companyia. Des d'aquell dia ja llunyà que els vaig conèixer, fins a l'últim dia que els vaig vore i varem estar junts. Molt són eixos moments viscuts. Però sobretot, els que ens queden per viure junts. I quan escric estes paraules, no puc menys que alçar una copa telemàtica plena de cava, també telemàtic,  per a brindar i recordar a tots aquells que aquell tres de maig varen estar presents en aquella cerimònia i que hui en dia, continuen estant presents. A aquells que estigueren presents i que en l'actualitat no ho estan, però continuen guiant-nos en la nostra vida. A aquells que no vàrem estar presents perquè erem una mera suposició, un projecte o una utopia, però que sí que ho estem en l'actualitat i pensem estar-hi un bon grapat d'anys, per no dir per a sempre. Però sobretot el meu brindis és per a Javi i Elena, qui en el seu dia foren novençans i que hui són un matrimoni en la seua plenitud. Hui, el dia du el vostre nom escrit entre els núbols. Perquè no hi ha amor verdader que no aguante el sol i la pluja, ni paraula tendra que no sàpiga entendre una mirada esgotada o un rostre cansat, després d'un dia intens de treball. Hui és el vostre dia, que celebrem tots amb l'alegria i la satisfacció de vore crèixer el vostre sentiment, com ho fa una olivera o un ametler que vareu plantar ja fa vint-i-cinc anys i que ara mateix és un arbre frondós que dóna ombra a tots aquells que davall les seues branques tenim la dita de ser acollits.

Fotografia: https://regalosdebodaonline.com/figuritas-novios-tarta-bodas-de-plata-25-aniversario-figuras